martes, 19 de agosto de 2014

«Señoras do pasado» en catalán


Versión catalá dun dos poemas máis celebrados de Xosé Luís Méndez Ferrín, pertencente a aquel libro que mudou para sempre o rumbo da literatura galega contemporánea. O tradutor: Adrià Targa.  





























SENYORES DEL PASSAT


Mon prince on a les dam’s du temps jadis qu’on peut
Georges Brassens

I us vaig estimar totes amb molta de tristesa
les que ràpidament vàreu ser jo (una mica).
Una llum en els llocs de l’estremiment
i les tardes com rodes de bronze, interminables.
Poderosos matins de renaixença i ulls en terra, d’amor obtingut.

I us vaig estimar totes amb molta escassetat,
perquè a les meves esquerdes hi caben eriçons i sofrir és amor
i no res per al temps que mata els eriçons.
I us vaig estimar (estimant-me) com un riu que anés
dels meus ulls a vosaltres, les tingudes i perdudes,
limítrofes de l’amor, oblidades per sempre.
I us vaig estimar de debò, i quasi no us vaig estimar
entre tant d’artefacte, contrucció, mala pedra,
que ens té envescats
en les coses, com lents navilis que llisquen mansament.
Clamo per vosaltres, noms amb prou feines tatuats
en la buidor i en el fum, i reclamo aquest espai
que vau deixar i que tal vegada és globus (de foc i desesper).

Senyores del passat, dames investigades a través dels ensomnis
sobre nítids cavalls, immòbils en la tardor d’antany,
fins i tot sense brisa,
merci per un crepuscle, o potser algun petó,
o bé pels poderosos alçaments de la sang,
o per somriures líquids a frec de la magnòlia.

Us vaig estimar lleu, i tanmateix vau ser
capaces de la captura d’un tros de la meva ombra,
i jo vaig quedar en menys.

Inútil aquesta mirada per damunt del temps que m’atorga silenci,
escates, runes, cendra, esteles meves.
Us vaig estimar com qui fuig, oh amigues d’abans d’ahir,
espantós mirall meu en aquest vespre que venç.

Ningún comentario:

Publicar un comentario